Per què en català?

Tot i que també disposo d’un blog en espanyol que em proporciona feina tant d’Espanya com de fora -la crisi... Què menjaria, si no?-, he decidit mantenir un blog en la nostra llengua. Entenem tots el castellà, ens agradi o no, així que en teoria aquest blog no seria necessari. Llavors, per què?

Tinc molts motius, la veritat. Per començar, és la meva llengua materna i la que utilitzo cada dia per parlar amb familiars i amics. També podria dir que d’aquesta manera ajudo a fer país però, tot i que no cal que digui res perquè no és necessari justificar un fet tan evident i racional, explicaré el motiu més important d’escriure un blog íntegrament en català, i és que jo tenia un gos.

Tenia un gos, fa anys. El vaig collir del contenidor així com també ho vaig fer amb la gossa que tinc ara. No entenc com algú pot ser capaç de deixar un ésser viu dins d’una caixa de sabates sabent què passarà quan arribi el camió. Deu ser una moda a la meva urbanització, perquè ha passat sovint; una moda realment cruel.

Aquest gos collit, en Rocky, va créixer tot el que va poder –no deixava de ser petit, pobre, degut a la genètica de la seva barreja racial- i el seu comportament sempre va ser exemplar. Un dia, però, es va prendre la llibertat de sortir de casa en trobar la porta del carrer oberta. Ho sé, error humà, però gens malintencionat, en qualsevol cas. Aquest dia no va tornar. El següent tampoc. Vaig estar una setmana penjant cartells per tot el poble. Jo era petit i era època d’exàmens, però tenia clares les meves prioritats. En Rocky em va donar molt més del que em podrien haver donat aquelles notes i el mínim que podia fer per compensar el seu afecte i generositat era dedicar-li el meu temps. No recordo exactament quantes hores vaig caminar durant dies i dies, il·lustrant Vilassar de “Gos perdut” i la seva foto amb la llengua enfora.

Van passar més dies i jo no perdia l’esperança. És el pitjor que pot passar, doncs el cop és més dur. El vam trobar mort a una carretera del poble, amb diverses contusions arreu del cos. No va ser fàcil de digerir. Potser no cal entrar en sentimentalismes que no venen al cas, però no em fa res reconèixer que vaig plorar per ell, i es mereixia cada llàgrima, gota a gota.

Potser no sóc la persona més amable del món, ni la més altruïsta o solidària, però entenc quan un ha de ser mínimament ecologista, així que em vaig disposar a recórrer de nou la vila per buidar-la de cartells. Poc després de començar em vaig trobar dues veïnes d’edat avançada que em van interrogar sobre què feia. En espanyol. Quan un és petit i es mou per la innocència i el desconeixement pot acabar responent en el mateix idioma, com va ser el meu cas. Se’m feia estrany, perquè fins llavors només havia parlat utilitzant aquest idioma amb les professores que havia tingut de castellà i, la veritat, no se’m donava gaire bé. Els vaig explicar la situació. Van parlar baix entre elles una estona mentre jo desenganxava el meu escrit d’un fanal. En acabat, em van dir que havien vist en Rocky i el meu escrit, feia dies, però que no havien trucat perquè no sabien què hi deia als papers, escrits en català.

No vaig reaccionar gaire bé. Em vaig sentir malament per fer servir el meu propi idioma. No en tenia pas cap culpa, però les opcions eren o bé això o culpar a dues velles ignorants. És difícil culpar al destí quan s’és petit. Durant una temporada vaig fer noves amistats amb les que parlava exclusivament en espanyol. Ara no sabria justificar tanta estupidesa. No m’arrepenteixo de cap de les amistats fetes, de tota manera, perquè, tot i parlar en espanyol vivint a Catalunya, eren i són grans persones, com molts altres. El cas és que més endavant vaig comprendre què havia passat realment. Per què coi els catalans hem d’aprendre l’espanyol i els espanyols que viuen a Catalunya es resignen a parlar també en català? No se suposa que, ens agradi o no, hi ha dos idiomes oficials al nostre país?

A grans trets, molt resumit, això és el que va succeïr. He pensat molt des de llavors, ja fa força anys, i he tingut molts debats interns molt profunds sobre aquest tema. De tota manera, cada dia ho tinc més clar.

El mínim que puc fer quan escrigui al meu blog és fer-ho en la meva llengua. Per en Rocky, per mi, pel nostre païs. I que els demés n’aprenguin o deixaré d’entendre els cartells en espanyol.