miércoles, 30 de abril de 2014

En Bob Hoskins ha mort

L'intèrpret britànic Bob Hoskins ha mort avui dia 30 d'Abril del 2014, a l'edat de 71 anys, degut a una pneumònia.

Va interpretar pel·lícules com "Brazil" (1985), "Qui ha enredat en Roger Rabbit?" (1988), "Hook" (1991), "Super Mario Bros" (1993) o "Enemic a les portes" (2001).

Fou nomenat als premis Òscar per "Mona Lisa", i va guanyar un premi BAFTA i un Globus d'Or per la seva interpretació a aquest mateix film. També fou nominat als Globus d'Or per "Mrs. Hendersen presenta" i "Qui ha enredat en Roger Rabbit?", pel·lícula a la qual va imitar tan bé l'accent estatunidenc que els espectadors i fins i tot els crítics van pressuposar que l'actor era americà, i no anglès.

La darrera pel·lícula on el vam poder veure fou "Blancaneu i la llegenda del caçador" (2012).

L'Agost del 2012, en Hoskins va anunciar la seva retirada de l'actuació degut a que patia de Parkinson.


D.E.P.

martes, 22 de abril de 2014

Espanya confirma la prohibició de l'ús de drons amb finalitats comercials o professionals

No está permitido, y nunca lo ha estado, el uso de aeronaves pilotadas por control remoto con fines comerciales o profesionales, para realizar actividades consideradas trabajos aéreos, como la fotogrametría, agricultura inteligente (detectar en una finca aquellas plantas específicas que necesitarían de una intervención, como riego, fumigación, para optimizar el cultivo), reportajes gráficos de todo tipo, inspección de líneas de alta tensión, ferroviarias, vigilancia de fronteras, detección de incendios forestales, reconocimiento de los lugares afectados por catástrofes naturales para dirigir las ayudas adecuadamente, etc.”
Això és el que va dir aquest passat 9 d'Abril la "Agencia Estatal de Seguridad Aérea" (AESA), agència dependent del "Ministerio de Fomento" espanyol.

Aquesta nota aclaratòria pot haver agafat per sorpresa a més d'un. Tot i que el document no diu res nou, recorda quelcom que potser no era gaire conegut: els drons no poden volar lliurement a Espanya. Hi ha normes, i són molt restrictives.

El document és només una resposta a les nombroses sol·licituds d'informació sobre quines activitats amb drons són legals i quines no a Espanya, "con el objetivo de evitar malos entendidos y posibles incidentes". La creixent popularitat d'aquests petits vehicles voladors és una altra raó per a recordar que no es prohibirà l'ús comercial dels drons sinó que, de fet, ja estava prohibit.

L'agència ha aclarit, per tant, que a Espanya està completament prohibit l'ús de drons amb finalitats comercials o professionals, i en aquest tipus d'activitats s'inclouen "reportatges gràfics de tot tipus", tot i que aquells treballs que requereixin forçosament filmacions aèrees (vigilància, detecció d'incendis, cartografia, etc.), necessitaran una autorització per part de l'AESA. El problema és que l'agència encara no pot emetre cap autorització perquè la normativa que la regula no existeix.

És important, a nivell legal, saber què és un dron, segons AESA. L'agència considera que un dron té finalitats comercials o professionals. És a dir, que si utilitzem un Parrot AR Drone o un DJI Phantom per a grabar el nostre jardí o fins i tot el nostre poble, legalment no és un dron tot i que per a nosaltres ho poguem considerar així. Si venem aquestes grabacions i les pengem al nostre blog amb publicitat sí que es considera com a tal, perquè l'utilitzem amb finalitats comercials. Per tant, un helicòpter de radiocontrol que fa fotos aèrees també és un dron.

Si no existeixen finalitats comercials o professionals no estem parlant d'un dron, sinó d'un veicle de radiocontrol, el qual està sota la jurisdicció de la Real Federación Aeronáutica d'Espanya i de la Comunitat Autònoma corresponent.

Per a finalitats lúdiques, els propietari de models comercials com l'AR.Drone 2.0 de Parrot o el Phantom 2 Vision+ de DJI hauran de complir les següents normes per a utilitzar-lo sense ser sancionats, de manera legal:
- No volar a més de 100 metres d'altura.
- No pilotar en nuclis urbans ni sobre grups de població (concerts, platges, etc.).
- Hauran de volar sobre zones habilitades per a l'ús de drons.

En aquest cas, l'AESA recomana que els usuaris que contactin amb clubs d'aeromodelisme per a conèixer les normatives específiques que afecten el seu municipi i a la seva Comunitat Autònoma. A més, reitera que en cap cas es podran fer negocis aprofitant les capacitats d'aquests aparells voladors.

Moltes productores, grans i petites, havien realitzat una considerable inversió en quadricòpters per a cobrir un determinat sector de mercat, sense ser conscients que el buit legal existent els acabaria passant factura. En principi, amb una assegurança i seguint una normativa, estava permès. Però Espanya s'ha pronunciat, i en comptes de facilitar les coses a qui inverteix (milers d'euros) en els moments més difícils els han donat una bofetada. O dues. Conec alguns casos propers que s'han vist afectats per aquesta prohibició i la notícia els ha destrossat moralment, com és lògic. Han hagut de cancelar grabacions i s'estan plantejant vendre els drons a altres països.

Països europeus punters en aquesta tecnologia, com Brusel·les, s'estan desmarcant de la resta. Espanya seguirà estant a la cua, doncs no es preveu que el Ministerio de Fomento reguli una normativa a curt-mig plaç. AESA està redactant aquesta normativa juntament amb el Ministerio de Industria. Fins que no arribi, no poden autoritzar res.

“Hasta que no esté aprobada la nueva normativa específica que regule el uso de este tipo de aparatos, AESA no puede emitir dichas autorizaciones porque carece de base legal para ello. Por tanto, utilizar drones para la realización de este tipo de trabajos con fines profesionales o comerciales sin autorización es ilegal y está sujeto a la imposición de las correspondientes sanciones”.

Sabent tot l'anterior, si ets fotògraf o productor de video i tenies previst invertir en aquesta tecnologia per innovar i marcar la diferència en els teus productes, és millor emigrar o oblidar-se d'aquesta idea. S'ha de pensat, de tota manera, en que les sancions exclouen els vols de drons que es realitzin en recintes tancats, ja que no formen part de l'espai aeri. En cas de ser espais oberts, com hem vist, fer servir octocòpters com a soport audiovsual queda completament prohibit (en realitat mai ha estat permès) i solsament es podran utilitzar aquests equips per a ocupar el temps d'oci.

Pensant sobre aquesta prohibicio, se m'acudeixen un gran nombre de situacions que quedaran indocumentades, fet que repercutirà negativament sobre tots els ciutadans. Entre d'altres, concerts, maratons, moltes de les manifestacions que s'estan duent a terme arreu de l'Estat a diari, etc. No només perdrem la possibilitat de documentar les situacions en sí, quantificar les persones, fer seguiments, sinó que també perdrem en seguretat, en possibles proves en casos d'agressió tant per part de la ciutadania com, sobretot (per falta de proves "públiques" al nostre abast), la policial. Aquesta prohibició ens deixarà, per ara, sense noves maneres d'entendre el periodisme.

Una molt mala notícia per al sector audiovisual.

martes, 19 de julio de 2011

Felicitat absoluta

1- Buscar a www.google.cat la paraula SHOJOBOY
2- Clicar al botó +1 que apareix a la dreta del blog http://shojoboy.blogspot.com/
3- Sentir-se realitzat/da, assolir la felicitat absoluta

jueves, 7 de abril de 2011

Mostres d'edició en HD

Moltíssimes gràcies pel suport rebut en quant a edició en HD. Per fi puc tornar a editar en HDV. Havia tingut problemes de compatibilitat de targeta gràfica amb un dels meus ordinadors, però ho he pogut solucionar instalant uns drivers (no oficials) i un plug-in. Conclusió: els d'ATI haurien de cuidar més als seus clients:

Us deixo amb una petita mostra de videos que he pogut realitzar en HD:











com sempre, podeu trobar moltes més mostres d'alguns dels meus treballs al http://www.blogger.com/img/blank.gifmeu canal de Youtube. Els que he penjat jo mateix són de fa anys, i els que vaig fent habitualment els marco com a preferits.


http://www.youtube.com/rogermartinsole


Salut.

martes, 9 de noviembre de 2010

Insomni d'una nit d'estiu

Tinc insomni, però ja no ho noto. Puc dormir dues hores i llevar-me tan descansat com ho feia en Napoleó, o l'Isaac Newton, que en dormia dues més al dia, o en Leonardo da Vinci, en Winston Churcill i tants altres. El més important és la qualitat i la intensitat, no la durada, i varien segons la persona. Qui dorm poc té més èxit, diuen. Per la part que em toca, espero que tinguin raó.

En qualsevol cas, les nits d'estiu són especialment dures. Hi ha moltes piscines a aquesta urbanització on visc i, per tant, està ple de mosquits -tigre, sobretot- i altres insectes molestos. La solució és tancar les finestres i tapar-se amb poc o res. Insomni i calor no són gaire compatibles amb el somni, així que només deixen marge a pensar desvetllat. Si es pot escollir entre posar-se nerviós, maleïnt la realitat que ens ha tocar viure, i reflexionar tranquil·lament sobre qualsevol qüestió, almenys jo ho tinc bastant clar. No és una mala manera d'aprofitar el temps, a més de ser un hàbit que ens convindria tenir en compte diàriament, i no només per a solucionar problemes que ens van apareixent cada dia. Si els aconseguim resoldre, per definició serem més intel·ligents, però si ens limitem a això no avançarem tant com podríem. L'insomni d'una nit d'estiu pot trencar aquests límits auto-imposats per la societat i per nosaltres mateixos.

Una de les coses en què he pensat durant aquest estiu és en si em compensa fer el que faig. Tots ens devem haver plantejat en un moment donat aquesta qüestió. L'insomni venia de sèrie, però també d'estrès.

Durant les jornades laborals, que en el meu cas contemplen i ocupen els set dies de la setmana a qualsevol hora, em canso molt i acabo sempre realment fatigat. Carregar amb el trípode i la motxilla amb la resta de material em deixa les cames i l'esquena destrossades. També els braços, pel pès de la càmera mentre grabo. En definitiva, són dies intensos, però els gaudeixo plenament.

Aprenc cada dia de tot allò que l'espectador acabarà veient de manera molt resumida amb l'edició. M'empapo de cultura, de tot tipus; conec gent de tota mena; viatjo pertot arreu, sobretot per Catalunya; aprenc i ajudo a aprendre, i això em fa sentir viu.

Aquesta -diguem-ne- pedagogia i didàctica bidireccional són les causants de què em senti realitzat com a persona i, de manera secundària però vinculada -d'alguna manera- a aquesta trascendència, també professionalment. Però m'interessa especialment aquesta part més humana, de sentir-me útil sabent que ajudo als demés, que els informo, els aconsello i capturo moments històrics creant un museu personal que durant el temps treballat a altres llocs no vaig aconseguir reciclar en res positiu, potser degut a la seva excessiva monotonia i sistematització. A les fàbriques on vaig estar fa anys, per exemple, construïa milers de peces de ferro cada dia amb un procediment totalment mecanitzat i alineant, tot i ser de factura manual. No vull ser un robot, vull mantenir i evolucionar una personalitat pròpia, aportar alguna cosa als demés i, per tant, de manera egoïsta també a mi mateix. Egoïsta, si, així com ho és l'actitud de qualsevol ONG sincera: ajudar als demés té com a objectiu final la realització personal pròpia. "Els demés estan millor gràcies a les meves accions, i això em fa sentir millor", o el que és el mateix, "ajudo als demés per sentir-me millor amb mi mateix". En qualsevol cas, treballo per trascendir, com deia, de manera bidireccional independentment del resultat doncs, com dirien alguns polítics catalans amb molt poca vergonya, "el que importa és la suma". Per sort, crec més en la humanitat en general que en ells, en concret. I, per sort, també, puc assolir aquest objectiu.

La remuneració és important, i la tinc sempre present per poder subsistir, ara més que mai pel temps de crisi viscut i que ens espera. El sector audiovisual sempre ha estat molt tocat. Tots sabem que és un món molt dur i ara ho és més que mai. De tota manera, no treballo pensant en la remuneració, sinó en la feina ben feta. Tot i cobrar per hores, en alguns casos, prefereixo dedicar-li quatre hores ben aprofitades a una grabació a estar-ne vuit i perdre el temps. Aquesta actitud seria incongrüent amb un dels meus objectius personals, que és el de sentir-me realitzat. No ho puc comparar amb delictes de cap tipus, però els delictes menors serien el més semblant a traïr-se a un mateix en aquest sentit. Es pot deixar de banda la sensibilitat cap a un botiguer i robar al seu establiment -amb tot el que això comporta- sabent que, empresonats o no, passarem un temps de dura redempció a la nostra garjola personal? Jo no podria soportar-ho, i extrapolant la metàfora a la meva realitat, puc estar orgullós de tenir la consciència ben tranquil·la i les mans poc netes, sovint, però degut només a treballar durament.

És difícil detectar aquest orgull, aquesta tranquil·litat. No podem exigir transparència i el ràdar dels prejudicis sovint falla. Fins i tot ho fa el temps i l'experiència, tot i que amb menys freqüència. He viscut traicions de tota mena, tant per part de clients com de contactes a qui he donat feina i s'han quedat amb clients meus, entre d'altres. Un llarg etcètera d'anècdotes que et fan desconfiar de tothom d'entrada. Però fins a un punt ja que, com sempre, hi ha de tot, i per sort aquesta ineptitud no arriba ni a la desena part dels casos coneguts. No em cansaré de dir-ho i no cal que repeteixi noms, ni que en digui de nous -qui s'hagi de sentir aludit que ho faci lliurement-, però realment hi ha gent en aquest món a qui val molt la pena conèixer i treballar amb/per ells. Fins i tot que treballin per a tu.

Espero que aquesta satisfacció meva es vegi traduïda en una mostra de gratitud cap a vosaltres, per permetre'm fer el que faig i ser com sóc.


Per tota la gent que he conegut, per tot el que he après, perquè em fa sentir viu.

I pel que està per arribar... Gràcies, a ningú, a mi i a tothom.

Sóc un privilegiat.

I si, em compensa.

En tot això i en molt més es pot pensar durant l'insomni d'una nit d'estiu.

martes, 13 de abril de 2010

He deixat passar un tren (1 part)

Un, dos, tres, i molts més... Últimament estic més saturat del que és habitual Rebo una gran quantitat de currículums i propostes de projectes. Alguns semblen realment interessants i intento transferir-los als meus contactes si no els absorveixo jo, però no puc estar per a tot, només puc acceptar el millor i el que ofereixen els clients de sempre, a qui dóno prioritat (perquè s'ho mereixen).

Dec molt a moltes persones i empreses, així com tants altres em deuen a mi. Però jo sóc agraït i reconec quan he de reconèixer certs mèrits. En llistaré algunes, les que destaco per un motiu o un altre.

Moguda.com :
La primera vegada que hi va haver contacte amb aquesta empresa va ser perquè m'expliquessin el seu projecte, centrat en l'oci nocturn de Catalunya. Des del seu primer moment, em va agradar molt la seva actitud i el seu compromís envers la llengua. Van començar a Girona i per això no els coneixia encara. Es tracta d'una empresa jova amb molta experiència en el món de l'oci nocturn. Ofereixen diferents serveis. Entre molts d'altres, compten amb un portan on les empreses poden fer-se publicitat, on molts DJ's pengen els seus temes fins i tot de manera exclusiva i on hi ha una gran comunitat que ja ha rebut més de 850.000 visites (que es diu ràpid). Moguda.com també realitza cada setmana un programa de ràdio anomenat "Moguda Radio Show", que s'emet cada dijous de 20h a 21h a LocaFM. Les discoteques poden contactar amb ells per a realitzar una "Festa Moguda", que consta de sessions d'en DJ Sak & DJ Mak, amb l'actuació de la Xana, Gogo's Moguda, etc. Són contractats molt sovint per moltes discoteques com ara Millenium & Cosmic Club, Hot Fata, Arena Blanes, Troco, Kratters i un llarg etcètera. En definitiva, que Moguda.com més que una empresa sembla una religió.
I què hi pinto jo aquí? Doncs realitzar reportatges de video per a MogudaTV i alguna grabació de videoclips que també realitzen de tant en tant. No sóc l'únic que fa videos per a ells, és clar, i cada cop compten amb més personal perquè els projectes ja no es concentren només a Girona o Barcelona, sinó que s'estan expandint per tot el territori espanyol, arribant fins i tot a Galicia, a l'altra punta de la península.
Amb qui he tingut més contacte des que vaig començar a treballar amb ells ha estat amb en Dani i en Sak. Són grans professionals però, a més, són molt bona gent. Hi ha molt bon rotllo, i és una cosa que motiva molt. A més, aquests videos són una cosa que faig molt més per diversió que per qüestions econòmiques. M'interessa més gaudir de les festes (moltes d'elles impressionants) i de l'estil de l'edició dels videos que cobrar-los-els a final de mes. Quelcom que, tot i ésser necessari, no valoro tant com la diversió que suposa treballar per a ells i el bon tracte que hi ha.
Aquest mes fa un any des que ens coneixem. Si ha de ser com fins avui, espero que en puguin ser molts més.

Initec :
Fa poc menys d'un any que treballo per a ells. Tot va començar amb la realització de videos curts per a un Blog i el volum de feina ha pujat considerablement, arribant a fer videos de manera continuada per a diversos departaments de la Generalitat de Catalunya i alguna agrupació, un programa setmanal de televisió, publicitat, els reportatges de CrònicaTV, etc. El que va començar com un diari digital s'ha convertit, també, en una productora important de continguts audiovisuals. Es tracta d'una empresa on es respira molta serietat i professionalitat, i sempre és un plaer treballar per a ells.

BCNisgay:
Com vaig comentar al post anterior, de vegades vaig molt saturat i li passo algunes feines a contactes de confiança com en Martín, i viceversa. Aquesta empresa, transferida per en Martín, la vaig conèixer en un d'aquests casos, i ja he treballat per ells en diverses ocasions. Sempre he sortit molt content de l'experiència.
Es tracta del portal Gay més important de Barcelona, i els treballs consisteixen en cobrir en forma de reportatge de video events culturals de tot tipus i entrevistes a personates famosos. Amb ells he grabat i editat videos de la Mònica Naranjo, Luizo Vega, Rebeka Brown, el primer Pride celebrat a Barcelona, el Circuit Festival'09, etc.
L'HÉctor és l'encarregat de la web i el tracte sempre ha estat, a més de professional, proper i afable. Degut a això, és molt reconfortant esforçar-se sempre treballant per a ells tot i que no hi ha molta continuïtat amb mi sinó amb en Martín, lògicament.

VJMovement:
Més que a l'empresa en sí, amb la que mai he tingut contacte directe, hauria de referir-me a la periodista que va contactar amb mi i em va oferir la feina, la Meritxell Mir.
És un d'aquells casos d'incongruència, cada cop més habituals, en els que les condicions i quantitat de feina no fan justícia a l'experiència del treballador. I aquest és el cas de la Meritxell, ex-redactora de l'ADN. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, Master Columbia University, ha treballat al diari El Mundo, Europa Press, també a mitjans neoyorquins com The Village Voice i La Prensa, va ser corresponsal de l'Avui,... i un llarg etcètera.
Mai dubto en recomanar-la sempre que tinc ocasió per a fer-ho (i quan no, també).
He treballat amb ella grabant i editant reportatges per a VJ Movement, una nova manera d'entendre l'art del periodisme però, sobretot -i és una cosa que vaig veure clara des del primer moment-, el futur del video journalism.

Taller Audiovisual:
Li dec molt a aquesta empresa, moltíssim. En la meva pitjor època de sequia laboral -que la vaig patir i va ser desesperant- aquesta empresa va aconseguir que resorgís d'entre les meves cendres dins del sector audiovisual. Em trobava submergit entre treballs puntuals, que es presentaven molt esporàdicament, i la depressió d'enviar currículums a persones i empreses desconegudes sense rebre resposta. Aquesta va ser una de les excepcions i va ser una gran injecció de motivació. Van confiar en mi quan ningú ho feia en aquell moment. I ho entenc. Els inicis sempre són durs i no es fàcil començar sense cap contacte o enxufe. Jo vaig començar des de zero. I tots sabem com es funciona això: a partir de coneguts, amics d'amics, etc. I és normal, jo també em fio més de les recomanacions dels meus contactes que d'un desconegut, la veritat, tot i que de vegades llegeixo currículums de persones amb les que segur que acabaré contactant algún dia per a oferir-los alguna feina. No els les recomanaria a ningú sense conèixer-les bé i saber com treballen, això mai, però si que els oferiria feina jo personalment. De vegades val la pena arriscar-se.
Després de reunir-me amb la Cristina (Directora) per a comentar-me un projecte i veure si era apte o no, vaig començar a treballar-hi ben aviat.
Més endevant vindrien nous projectes per a ells i l'enviament massiu de currículums va començar a donar fruït. Encara avui em contesta gent a qui vaig enviar el meu CV fa anys. I els rebutjo la proposta de feina degut a les seves pèssimes condicions. Curiós.
Li estic molt agraït a aquesta empresa i sempre ho estaré per la confiança que van invertir en mi des del primer dia. No sé què seria de mi, la veritat, sense haver mantingut una relació professional amb aquesta empresa.
"Taller Audiovisual" va estar un temps (9 mesos aprox.) parada degut a motius personals que es poden suposar, però ha reprès la seva activitat i li desitjo el millor.

Creative Sight
:
Vaig conèixer a un dels seus integrants durant el Digital Music 2.0. Jo havia estat contractat per una altra empresa i estàvem a sales diferents (i treballant), així que no hi va haver contacte.
Més endevant em van trucar ells mateixos per a cobrir el Kosmópolis'08 al CCCB, perquè disposem de material semblant i, vaja, perquè el món és molt petit. Hi va haver bona relació des del primer moment.
Tot i que no he treballat gaire per a ells, d'en Miquel i en gerard destacaria que són, sobretot, grans professionals -i ho demostren amb cada video que graben, editen, realitzen, etc.- i molt afables, d'aquells amb qui dóna gust treballar i quan finalitza la jornada un se sent satisfet i agraït d'haver anat a treballar.

Hi haurà una segona part, com a mínim, doncs he deixat mil empreses i persones sense anomenar. Vull deixar clar que en cap cas he seguit un ordre anomenant a les empreses o no fent-ho encara.

El millor d'anar fent contactes és que un sap què li convé més i pot escollir. Que és millor quelcom dolent conegut que bo per conèixer? En el meu cas, prefereixo el bo conegut.

I és per aquest motiu pel quan, tot i estar saturadíssim de feina, avui m'he permès un luxe. He anat a Barcelona a treballar per un client.

I he deixat passar un tren.

martes, 29 de diciembre de 2009

Per què en català?

Tot i que també disposo d’un blog en espanyol que em proporciona feina tant d’Espanya com de fora -la crisi... Què menjaria, si no?-, he decidit mantenir un blog en la nostra llengua. Entenem tots el castellà, ens agradi o no, així que en teoria aquest blog no seria necessari. Llavors, per què?

Tinc molts motius, la veritat. Per començar, és la meva llengua materna i la que utilitzo cada dia per parlar amb familiars i amics. També podria dir que d’aquesta manera ajudo a fer país però, tot i que no cal que digui res perquè no és necessari justificar un fet tan evident i racional, explicaré el motiu més important d’escriure un blog íntegrament en català, i és que jo tenia un gos.

Tenia un gos, fa anys. El vaig collir del contenidor així com també ho vaig fer amb la gossa que tinc ara. No entenc com algú pot ser capaç de deixar un ésser viu dins d’una caixa de sabates sabent què passarà quan arribi el camió. Deu ser una moda a la meva urbanització, perquè ha passat sovint; una moda realment cruel.

Aquest gos collit, en Rocky, va créixer tot el que va poder –no deixava de ser petit, pobre, degut a la genètica de la seva barreja racial- i el seu comportament sempre va ser exemplar. Un dia, però, es va prendre la llibertat de sortir de casa en trobar la porta del carrer oberta. Ho sé, error humà, però gens malintencionat, en qualsevol cas. Aquest dia no va tornar. El següent tampoc. Vaig estar una setmana penjant cartells per tot el poble. Jo era petit i era època d’exàmens, però tenia clares les meves prioritats. En Rocky em va donar molt més del que em podrien haver donat aquelles notes i el mínim que podia fer per compensar el seu afecte i generositat era dedicar-li el meu temps. No recordo exactament quantes hores vaig caminar durant dies i dies, il·lustrant Vilassar de “Gos perdut” i la seva foto amb la llengua enfora.

Van passar més dies i jo no perdia l’esperança. És el pitjor que pot passar, doncs el cop és més dur. El vam trobar mort a una carretera del poble, amb diverses contusions arreu del cos. No va ser fàcil de digerir. Potser no cal entrar en sentimentalismes que no venen al cas, però no em fa res reconèixer que vaig plorar per ell, i es mereixia cada llàgrima, gota a gota.

Potser no sóc la persona més amable del món, ni la més altruïsta o solidària, però entenc quan un ha de ser mínimament ecologista, així que em vaig disposar a recórrer de nou la vila per buidar-la de cartells. Poc després de començar em vaig trobar dues veïnes d’edat avançada que em van interrogar sobre què feia. En espanyol. Quan un és petit i es mou per la innocència i el desconeixement pot acabar responent en el mateix idioma, com va ser el meu cas. Se’m feia estrany, perquè fins llavors només havia parlat utilitzant aquest idioma amb les professores que havia tingut de castellà i, la veritat, no se’m donava gaire bé. Els vaig explicar la situació. Van parlar baix entre elles una estona mentre jo desenganxava el meu escrit d’un fanal. En acabat, em van dir que havien vist en Rocky i el meu escrit, feia dies, però que no havien trucat perquè no sabien què hi deia als papers, escrits en català.

No vaig reaccionar gaire bé. Em vaig sentir malament per fer servir el meu propi idioma. No en tenia pas cap culpa, però les opcions eren o bé això o culpar a dues velles ignorants. És difícil culpar al destí quan s’és petit. Durant una temporada vaig fer noves amistats amb les que parlava exclusivament en espanyol. Ara no sabria justificar tanta estupidesa. No m’arrepenteixo de cap de les amistats fetes, de tota manera, perquè, tot i parlar en espanyol vivint a Catalunya, eren i són grans persones, com molts altres. El cas és que més endavant vaig comprendre què havia passat realment. Per què coi els catalans hem d’aprendre l’espanyol i els espanyols que viuen a Catalunya es resignen a parlar també en català? No se suposa que, ens agradi o no, hi ha dos idiomes oficials al nostre país?

A grans trets, molt resumit, això és el que va succeïr. He pensat molt des de llavors, ja fa força anys, i he tingut molts debats interns molt profunds sobre aquest tema. De tota manera, cada dia ho tinc més clar.

El mínim que puc fer quan escrigui al meu blog és fer-ho en la meva llengua. Per en Rocky, per mi, pel nostre païs. I que els demés n’aprenguin o deixaré d’entendre els cartells en espanyol.