Tinc insomni, però ja no ho noto. Puc dormir dues hores i llevar-me tan descansat com ho feia en Napoleó, o l'Isaac Newton, que en dormia dues més al dia, o en Leonardo da Vinci, en Winston Churcill i tants altres. El més important és la qualitat i la intensitat, no la durada, i varien segons la persona. Qui dorm poc té més èxit, diuen. Per la part que em toca, espero que tinguin raó.
En qualsevol cas, les nits d'estiu són especialment dures. Hi ha moltes piscines a aquesta urbanització on visc i, per tant, està ple de mosquits -tigre, sobretot- i altres insectes molestos. La solució és tancar les finestres i tapar-se amb poc o res. Insomni i calor no són gaire compatibles amb el somni, així que només deixen marge a pensar desvetllat. Si es pot escollir entre posar-se nerviós, maleïnt la realitat que ens ha tocar viure, i reflexionar tranquil·lament sobre qualsevol qüestió, almenys jo ho tinc bastant clar. No és una mala manera d'aprofitar el temps, a més de ser un hàbit que ens convindria tenir en compte diàriament, i no només per a solucionar problemes que ens van apareixent cada dia. Si els aconseguim resoldre, per definició serem més intel·ligents, però si ens limitem a això no avançarem tant com podríem. L'insomni d'una nit d'estiu pot trencar aquests límits auto-imposats per la societat i per nosaltres mateixos.
Una de les coses en què he pensat durant aquest estiu és en si em compensa fer el que faig. Tots ens devem haver plantejat en un moment donat aquesta qüestió. L'insomni venia de sèrie, però també d'estrès.
Durant les jornades laborals, que en el meu cas contemplen i ocupen els set dies de la setmana a qualsevol hora, em canso molt i acabo sempre realment fatigat. Carregar amb el trípode i la motxilla amb la resta de material em deixa les cames i l'esquena destrossades. També els braços, pel pès de la càmera mentre grabo. En definitiva, són dies intensos, però els gaudeixo plenament.
Aprenc cada dia de tot allò que l'espectador acabarà veient de manera molt resumida amb l'edició. M'empapo de cultura, de tot tipus; conec gent de tota mena; viatjo pertot arreu, sobretot per Catalunya; aprenc i ajudo a aprendre, i això em fa sentir viu.
Aquesta -diguem-ne- pedagogia i didàctica bidireccional són les causants de què em senti realitzat com a persona i, de manera secundària però vinculada -d'alguna manera- a aquesta trascendència, també professionalment. Però m'interessa especialment aquesta part més humana, de sentir-me útil sabent que ajudo als demés, que els informo, els aconsello i capturo moments històrics creant un museu personal que durant el temps treballat a altres llocs no vaig aconseguir reciclar en res positiu, potser degut a la seva excessiva monotonia i sistematització. A les fàbriques on vaig estar fa anys, per exemple, construïa milers de peces de ferro cada dia amb un procediment totalment mecanitzat i alineant, tot i ser de factura manual. No vull ser un robot, vull mantenir i evolucionar una personalitat pròpia, aportar alguna cosa als demés i, per tant, de manera egoïsta també a mi mateix. Egoïsta, si, així com ho és l'actitud de qualsevol ONG sincera: ajudar als demés té com a objectiu final la realització personal pròpia. "Els demés estan millor gràcies a les meves accions, i això em fa sentir millor", o el que és el mateix, "ajudo als demés per sentir-me millor amb mi mateix". En qualsevol cas, treballo per trascendir, com deia, de manera bidireccional independentment del resultat doncs, com dirien alguns polítics catalans amb molt poca vergonya, "el que importa és la suma". Per sort, crec més en la humanitat en general que en ells, en concret. I, per sort, també, puc assolir aquest objectiu.
La remuneració és important, i la tinc sempre present per poder subsistir, ara més que mai pel temps de crisi viscut i que ens espera. El sector audiovisual sempre ha estat molt tocat. Tots sabem que és un món molt dur i ara ho és més que mai. De tota manera, no treballo pensant en la remuneració, sinó en la feina ben feta. Tot i cobrar per hores, en alguns casos, prefereixo dedicar-li quatre hores ben aprofitades a una grabació a estar-ne vuit i perdre el temps. Aquesta actitud seria incongrüent amb un dels meus objectius personals, que és el de sentir-me realitzat. No ho puc comparar amb delictes de cap tipus, però els delictes menors serien el més semblant a traïr-se a un mateix en aquest sentit. Es pot deixar de banda la sensibilitat cap a un botiguer i robar al seu establiment -amb tot el que això comporta- sabent que, empresonats o no, passarem un temps de dura redempció a la nostra garjola personal? Jo no podria soportar-ho, i extrapolant la metàfora a la meva realitat, puc estar orgullós de tenir la consciència ben tranquil·la i les mans poc netes, sovint, però degut només a treballar durament.
És difícil detectar aquest orgull, aquesta tranquil·litat. No podem exigir transparència i el ràdar dels prejudicis sovint falla. Fins i tot ho fa el temps i l'experiència, tot i que amb menys freqüència. He viscut traicions de tota mena, tant per part de clients com de contactes a qui he donat feina i s'han quedat amb clients meus, entre d'altres. Un llarg etcètera d'anècdotes que et fan desconfiar de tothom d'entrada. Però fins a un punt ja que, com sempre, hi ha de tot, i per sort aquesta ineptitud no arriba ni a la desena part dels casos coneguts. No em cansaré de dir-ho i no cal que repeteixi noms, ni que en digui de nous -qui s'hagi de sentir aludit que ho faci lliurement-, però realment hi ha gent en aquest món a qui val molt la pena conèixer i treballar amb/per ells. Fins i tot que treballin per a tu.
Espero que aquesta satisfacció meva es vegi traduïda en una mostra de gratitud cap a vosaltres, per permetre'm fer el que faig i ser com sóc.
Per tota la gent que he conegut, per tot el que he après, perquè em fa sentir viu.
I pel que està per arribar... Gràcies, a ningú, a mi i a tothom.
Sóc un privilegiat.
I si, em compensa.
En tot això i en molt més es pot pensar durant l'insomni d'una nit d'estiu.
En qualsevol cas, les nits d'estiu són especialment dures. Hi ha moltes piscines a aquesta urbanització on visc i, per tant, està ple de mosquits -tigre, sobretot- i altres insectes molestos. La solució és tancar les finestres i tapar-se amb poc o res. Insomni i calor no són gaire compatibles amb el somni, així que només deixen marge a pensar desvetllat. Si es pot escollir entre posar-se nerviós, maleïnt la realitat que ens ha tocar viure, i reflexionar tranquil·lament sobre qualsevol qüestió, almenys jo ho tinc bastant clar. No és una mala manera d'aprofitar el temps, a més de ser un hàbit que ens convindria tenir en compte diàriament, i no només per a solucionar problemes que ens van apareixent cada dia. Si els aconseguim resoldre, per definició serem més intel·ligents, però si ens limitem a això no avançarem tant com podríem. L'insomni d'una nit d'estiu pot trencar aquests límits auto-imposats per la societat i per nosaltres mateixos.
Una de les coses en què he pensat durant aquest estiu és en si em compensa fer el que faig. Tots ens devem haver plantejat en un moment donat aquesta qüestió. L'insomni venia de sèrie, però també d'estrès.
Durant les jornades laborals, que en el meu cas contemplen i ocupen els set dies de la setmana a qualsevol hora, em canso molt i acabo sempre realment fatigat. Carregar amb el trípode i la motxilla amb la resta de material em deixa les cames i l'esquena destrossades. També els braços, pel pès de la càmera mentre grabo. En definitiva, són dies intensos, però els gaudeixo plenament.
Aprenc cada dia de tot allò que l'espectador acabarà veient de manera molt resumida amb l'edició. M'empapo de cultura, de tot tipus; conec gent de tota mena; viatjo pertot arreu, sobretot per Catalunya; aprenc i ajudo a aprendre, i això em fa sentir viu.
Aquesta -diguem-ne- pedagogia i didàctica bidireccional són les causants de què em senti realitzat com a persona i, de manera secundària però vinculada -d'alguna manera- a aquesta trascendència, també professionalment. Però m'interessa especialment aquesta part més humana, de sentir-me útil sabent que ajudo als demés, que els informo, els aconsello i capturo moments històrics creant un museu personal que durant el temps treballat a altres llocs no vaig aconseguir reciclar en res positiu, potser degut a la seva excessiva monotonia i sistematització. A les fàbriques on vaig estar fa anys, per exemple, construïa milers de peces de ferro cada dia amb un procediment totalment mecanitzat i alineant, tot i ser de factura manual. No vull ser un robot, vull mantenir i evolucionar una personalitat pròpia, aportar alguna cosa als demés i, per tant, de manera egoïsta també a mi mateix. Egoïsta, si, així com ho és l'actitud de qualsevol ONG sincera: ajudar als demés té com a objectiu final la realització personal pròpia. "Els demés estan millor gràcies a les meves accions, i això em fa sentir millor", o el que és el mateix, "ajudo als demés per sentir-me millor amb mi mateix". En qualsevol cas, treballo per trascendir, com deia, de manera bidireccional independentment del resultat doncs, com dirien alguns polítics catalans amb molt poca vergonya, "el que importa és la suma". Per sort, crec més en la humanitat en general que en ells, en concret. I, per sort, també, puc assolir aquest objectiu.
La remuneració és important, i la tinc sempre present per poder subsistir, ara més que mai pel temps de crisi viscut i que ens espera. El sector audiovisual sempre ha estat molt tocat. Tots sabem que és un món molt dur i ara ho és més que mai. De tota manera, no treballo pensant en la remuneració, sinó en la feina ben feta. Tot i cobrar per hores, en alguns casos, prefereixo dedicar-li quatre hores ben aprofitades a una grabació a estar-ne vuit i perdre el temps. Aquesta actitud seria incongrüent amb un dels meus objectius personals, que és el de sentir-me realitzat. No ho puc comparar amb delictes de cap tipus, però els delictes menors serien el més semblant a traïr-se a un mateix en aquest sentit. Es pot deixar de banda la sensibilitat cap a un botiguer i robar al seu establiment -amb tot el que això comporta- sabent que, empresonats o no, passarem un temps de dura redempció a la nostra garjola personal? Jo no podria soportar-ho, i extrapolant la metàfora a la meva realitat, puc estar orgullós de tenir la consciència ben tranquil·la i les mans poc netes, sovint, però degut només a treballar durament.
És difícil detectar aquest orgull, aquesta tranquil·litat. No podem exigir transparència i el ràdar dels prejudicis sovint falla. Fins i tot ho fa el temps i l'experiència, tot i que amb menys freqüència. He viscut traicions de tota mena, tant per part de clients com de contactes a qui he donat feina i s'han quedat amb clients meus, entre d'altres. Un llarg etcètera d'anècdotes que et fan desconfiar de tothom d'entrada. Però fins a un punt ja que, com sempre, hi ha de tot, i per sort aquesta ineptitud no arriba ni a la desena part dels casos coneguts. No em cansaré de dir-ho i no cal que repeteixi noms, ni que en digui de nous -qui s'hagi de sentir aludit que ho faci lliurement-, però realment hi ha gent en aquest món a qui val molt la pena conèixer i treballar amb/per ells. Fins i tot que treballin per a tu.
Espero que aquesta satisfacció meva es vegi traduïda en una mostra de gratitud cap a vosaltres, per permetre'm fer el que faig i ser com sóc.
Per tota la gent que he conegut, per tot el que he après, perquè em fa sentir viu.
I pel que està per arribar... Gràcies, a ningú, a mi i a tothom.
Sóc un privilegiat.
I si, em compensa.
En tot això i en molt més es pot pensar durant l'insomni d'una nit d'estiu.
